Al novembre de 2.013 Xina va ampliar unilateralment la seva zona de defensa aèria sobre les illes Senkaku (que Pequín reclama) i Japó va denunciar la violació de la seva sobirania marítima per la Xina. Corea del Sud per la seva banda, va anunciar l'ampliació de la seva zona de defensa aèria a l'illot Roca Socotra, que es troba disputat també per japonesos i xinesos.
Com a resultat, la tensió en aquesta zona asiàtica s'ha multiplicat i només una setmana després de l'establiment de la zona de defensa ja hi va haver un incident. Segons ha informat Itar-Tass, avions xinesos SU-30 i J-10 es van enlairar després que les autoritats d'aviació de Pequín detectessin una incursió de dues aeronaus nord-americans de reconeixement i 10 caces japonesos en el seu espai aeri.
La cadena BBC va informar que, els caces xinesos van escortar a les aeronaus nord-americanes i nipones pel nou espai aeri decretat per la Xina.
Per la seva banda, la Marina dels EUA ha revelat l'enfrontament que es va produir entre vaixells de guerra xinesos i un creuer dels EUA al que van intentar detenir. Segons ha informat 'The Washington Times' i citant un oficial de la Marina nord-americana "El 5 de desembre, operant en aigües internacionals al mar de la Xina Meridional, l'USS Cowpens i un vaixell de guerra de l'Exèrcit Popular d'Alliberament [ xinès ] van tindre una trobada que va requerir procedir a maniobres per evitar una col·lisió", va assenyalar l'oficial americà.
L'incident es va produir després que un vaixell xinès que navegava al costat del portaavions xinès Liaoning enviés una advertència i ordenés aturar al creuer de míssils guiats Cowpens. El creuer va seguir el seu curs i es va negar a complir l'ordre perquè al·legava que estava operant en aigües internacionals. Llavors un vaixell de desembarcament xinès va maniobrar per col·locar-se al davant del Cowpens i es va aturar, obligant a la nau nord-americana a canviar bruscament de rumb, fet que, segons els oficials nord-americans, va ser una maniobra perillosa i provocant una tensió que hagués pogut desembocar en un enfrontament bèl·lic.
L'analista polític Noam Chomsky va qualificar de "perillosos" tant l'establiment per part de la Xina d'una zona de defensa aèria en una regió tan en disputa, com la immediata violació de la mateixa per part de Washington.
Chomsky ha indicat que és EUA el que està envoltant la Xina de bases militars, i no al revés. "L'assumpte gira entorn del control dels mars enfront de les costes de la Xina, no del mar del Carib o de les aigües de Califòrnia. Per EUA el control global és un interès vital".
"Xina està intentant trencar l'arc de contenció en el Pacífic, que limita el seu control sobre les aigües més importants per al seu comerç i el seu lliure accés al Pacífic", va assegurar Chomsky. D'acord amb l'acadèmic, això va a crear possibles conflictes amb part amb les potències regionals que tenen els seus propis interessos a la zona, però "principalment amb EUA, que insisteix en el control global".
Tecnologia per equiparació de forces
Des de la Segona Guerra Mundial, en tots els conflictes armats en els quals ha participat EUA, els superportaavions, han estat plataformes indispensables: sense ells, EUA no hauria estat capaç de desplegar ràpidament esquadrons aeris en diferents teatres d'operacions a nivell global.
Estats Units disposa de 10 d'aquests superportaaviones que disposen d'un desplaçament de més de 65.000 tones.
Diferents analistes afirmen que l'època d'aquests vaixells ja ha passat a la història després de l'entrada en escena dels míssils supersònics. Rússia i la Xina disposen de l'última tecnologia en aquests míssils, capaços d'impactar contra una nau des d'una distància de fins a 600 quilòmetres i amb una velocitat de 5 Mach, deixant-hi un forat de 22 metres quadrats i de 12 metres de profunditat.
L'Exèrcit xinès ha equipat als seus bombarders Xian H-6 perquè siguin capaços de portar míssils excepcionalment llargs com el míssil supersònic antibuque YJ-12, un dels més moderns i més enigmàtics del món.
En cas d'un enfrontament militar, els portaavions dels EUA que operen a uns 1.600 quilòmetres de la costa de la Xina, podrien convertir-se en objectius d'atacs dels caces xinesos d'origen rus Sukhoi SU-30 (considerat l'avió més maniobrable del món) i els de fabricació xinesa Shenyang J-11B, així com dels seus caces bombarders supersònics JH-7 i els bombarders H -6.
També es contempla com una creixent amenaça la recent adquisició per la Xina de destructors russos de la classe Sovremenny amb rampes de llançament per a míssils creuer SS-N-22 Sunburn, una arma contra la qual, igual que amb els míssils YJ-12, la Marina dels EUA no té defensa.
El Sunburn combina una velocitat de Mach 2,1 amb un patró de vol que abraça la coberta i inclou "violentes maniobres finals" per eludir les defenses enemigues. El míssil va ser dissenyat específicament per derrotar el sistema Aegis de defensa de radar dels EUA. Si un punt de defensa Phalanx de la Marina dels EUA aconseguís detectar d'alguna manera un míssil Sunburn entrant, el sistema només té segons per calcular una solució de tir, la qual cosa és un lapse insuficient per destruir el míssil intrús. La defensa Phalanx dels EUA empra un canó de sis tubs que dispara 3.000 granades d'urani empobrit per minut, però el canó ha de tenir coordinades necessàries per destruir "just a temps" a un intrús.
Per comprovar el perill que suposen els míssils creuer contra baixells podem veure l'exemple ocorregut durant la guerra Iran-Iraq, quan l'USS Stark va ser gairebé tallat en dos per un parell de míssils. El radar Aegis dels EUA va veure el caça iraquià que s'aproximava i va seguir el seu acostament fins que es va trobar a 80 quilòmetres, i llavors l'avió iraquià va girar i va tornar a la seva base. Però el radar mai va detectar al pilot llançant els seus míssils. Els míssils volant arran de mar, van arribar per sota del radar i només van ser detectats per ulls humans moments abans de donar al Stark, inutilitzant el navili i matant a 37 mariners nord-americans. I no es tractava de cap manera, de míssils supersònics. Alguns especialistes han advertit que els majors baixells de la Marina dels EUA, els immensos portaavions, s'han convertit ara en perilloses trampes mortals per a la seva tripulació de gairebé sis mil homes, i que per tant haurien de ser passats a la reserva.
Xina a més, està multiplicant els seus esforços en l'anomenada "guerra de galàxies" amb el desenvolupament d'armes espacials amb l'objectiu d´interferir els sistemes enemics utilitzant una estratègia que apunta a inutilitzar a un exèrcit tecnològicament superior atacant els sistemes crítics de la seva tecnologia. Les armes antisatélite són una resposta a l'actual supremacia militar nord-americana, que depèn en gran mesura dels satèl·lits i la seva tecnologia per a totes les operacions militars.
L'11 de gener de 2007, la Xina va destruir un dels seus propis satèl·lits utilitzant una arma antisatélite (ASAT) llançada des de terra. Un cable del Departament d' Estat nord-americà publicat en WikiLeaks diu que la prova es va realitzar sense avís previ i que la Xina no va donar una "resposta raonable", pel que Estats Units va advertir clarament a la Xina que "els Estats Units es reserva el dret, d'acord amb la Carta de l'ONU i la llei internacional, de defensar i protegir els seus sistemes espacials amb una gran varietat d'opcions, des de la diplomàtica a la militar".
Al setembre de 2.013 la portaveu del Pentàgon, Cynthia Smyth, va denunciar que la Xina havia realitzat en l'espai un simulacre de captura d'un satèl·lit amb la mà robòtica d'un altre aparell. D'aquesta manera, a més dels sistemes antisatélites construïts sobre la base dels míssils DF-21 i DF-31, que sortint des de terra poden destruir els satèl.lits de l'enemic amb una ogiva cinètica, Xina disposaria també de satèl·lits assassins.
La immensa i poderosa flota dels Estats Units no representa la mateixa amenaça que fa uns anys i és una cosa que coneixen, tant els propis nord-americans com els seus adversaris. Per aquest motiu Iran també ha adquirit gran quantitat de míssils Sunburn i d' altres míssils encara més avançats, els SS-NX-26 Yakhonts, també fets a Rússia ( velocitat: 2,9 Mach i abast: 288km ) i han estat desplegats pels iranians al llarg del litoral del Golf Pèrsic.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada