¿Provocarà la política dels Estats Units a Ucraïna una nova guerra freda?

* Per Alexandre Latsa

Enmig del glacial hivern rus de 1990, l'extremadament republicà i també tremendament texà secretari d'Estat nord-americà James Baker va fer a Moscou una sorprenent promesa.

Durant una conversa amb Mikhaïl Gorbatchov al Kremlin, James Baker va jurar amb la mà sobre el cor que l'OTAN no s'estendria cap a l'est si Moscou acceptava que l'Alemanya reunificada s'integrés a l'aliança atlàntica.

A major escala, allò volia dir que els «occidentals» no tractarien de aprofitar-se de la dissolució del Pacte de Varsòvia i de la retirada de les tropes soviètiques d'Europa central. El ministre alemany de Relacions Exteriors va confirmar aquella promesa al seu homòleg soviètic Eduard Xevardnadze.

Posteriorment, el mateix president Bill Clinton va explicar en un llibre de la seva autoria que el 1997 Boris Ieltsin li havia demanat que limités tota eventual expansió de l'OTAN als ex membres del Pacte de Varsòvia però que exclogués als repúbliques de l'antiga Unió Soviètica, com els països bàltics i Ucraïna.

INCLUSIÓ DE PAÏSOS EX COMUNISTES A L'OTAN

Quan la nova Rússia semblava a la vora de l'ensorrament, el que hauria estat la ranera final rusa es va traduir en l'elecció d'un desconegut: un tal Vladimir Putin. Durant els 15 anys que van venir després -des de l'any 2000 fins als nostres dies- Putin es va obstinar no només en reinstaurar l'ordre i l'estabilitat interna a Rússia sinó també en preservar, en la mesura possible, la complexa relació que existia entre Moscou i les repúbliques exsoviètiques des de l'ensorrament de l'URSS.

Víctimes d'una rara ingenuïtat postsoviètica, els russos en general es van quedar per molt de temps com hipnotitzats veient com les elits nord-americanes simplement no respectaven la seva pròpia paraula i comprovant que la promesa que «l'OTAN no s'estendrà cap a l'est», que encara ressonava a les orelles, no valia absolutament res. Per contra, la pressió nord-americana es feia cada vegada més gran.

Es va produir llavors, en primer lloc, la campanya de bombardejos aeris contra l'aliat serbi, el 1999, i també, durant el mateix any, van tenir lloc les adhesions de Polònia, de la República Txeca i d'Hongria a l'OTAN. Va venir després la creació d'una força de reacció ràpida a Praga, el 2002, seguida en 2004 d'una onada d'incorporacions de 7 països més -Estònia, Letònia, Lituània, Bulgària, Romania, Eslovàquia i Eslovènia- gràcies a les quals l'OTAN va aconseguir les fronteres de Rússia.

Tampoc cal oblidar que a Polònia prossegueix la instal·lació de míssils nord-americans, suposadament desplegats allà per interceptar hipotètics míssils intercontinentals que podrien ser llançats pel «Eix del Mal», és a dir l'Iran i Corea del Nord.

Alhora, estranyes revolucions democràtiques orquestrades per ONGs nord-americanes han tingut lloc a les portes de Rússia, a Ucraïna i Geòrgia. En el cas de Geòrgia, la situació va desembocar en operacions militars. Rússia i Occident estan enfrontant en una guerra indirecta i asimètrica, a través d'un Estat "fusible".

El 2009, França, a través del llavors president Nicolas Sarkozy, va tornar al comandament integrat de l'OTAN, tancant així la històrica finestra que el general De Gaulle havia obert el 1966 i completant el control que l'aliança atlàntica exerceix sobre Europa.

Aquest control s'ha accentuat enormement. Caldria ser cec i sord per no veure-ho. Estats Units és més unilateralista que mai, les decisions de la Unió Europea s'alineen cada vegada més amb les decisions de Washington. Això és el estan veient i sentint els dirigents russos i estan arribant a la conclusió que Rússia està sent voltada pels països que acullen les bases de l'OTAN.

La política exterior de Rússia s'esforça per aconseguir el sorgiment d'un món multipolar. En aquest context, els esdeveniments que estan sacsejant Ucraïna revesteixen particular importància i només poden provocar un greu deteriorament de les relacions entre Rússia i Occident.

Al novembre de 2013 un diputat ucraïnès, Oleg Zarev, va denunciar clarament davant el parlament ucraïnès la implicació directa dels Estats Units en la preparació d'un cop d'Estat i d'accions tendents a deslligar una guerra civil a Ucraïna.

El diputat Oleg Zarev precisar que no es tractaria d'una revolució de color «pacífica», com el 2004, sinó d'una operació sagnant tendent a convertir Ucraïna en una zona d'enfrontament entre Rússia i l'Occident sota control de l'OTAN. Després d'aquell discurs el diputat Oleg Zarev va ser agredit brutalment i un dels oligarques empoderats pels esdeveniments de Maidan, Kolomoisky va posar a preu seu cap i les dels seus familiars.

18 mesos després, la veracitat de les paraules d'Oleg Zarev es revela en tota la seva cruesa. Ucraïna s'enfonsa en una guerra civil de resultat impredictible mentre que l'OTAN i Rússia s'enfronten en aquest país a través de tercers, com ja ho van fer a Geòrgia -el 2008.

Sobre aquest aspecte, ja resulta evident que els dirigents russos no estaven errats. L'acord d'associació entre Ucraïna i la Unió Europea tenia com a veritable objectiu accelerar la integració d'Ucraïna a l'OTAN perquè aquest bloc militar pogués així completar la instauració d'un eix Berlín-Varsòvia-Kíev, nova columna vertebral de l'aliança atlàntica al continent europeu.

Als occidentals els resulta molt difícil percebre que la primavera russa de 2014 a Crimea és un mirall de la primavera alemanya registrada en temps de la reunificació. Els manifestants que van creuar el mur de Berlín el 9 i el 10 de novembre del 1989 no eren molt diferents dels que van cantar l'himne rus a Sebastopol el 18 de març de 2014, celebrant el retorn de Crimea a la Federació Russa. Igual que a Alemanya, tenien l'esperança d'arribar a un futur millor i, fonamentalment, celebraven el retorn al si de la seva pàtria històrica.

A la pressió militar provocada per la ingerència occidental a Ucraïna es va unir una guerra econòmica tendent a estrangular Rússia financera i econòmicament mitjançant la caiguda dels preus del petroli i l'escalada de sancions. I no resulta sorprenent que Rússia estigui responent amb una sèrie de mesures de reorientació econòmica i estratègica que l'allunyen encara més d'una Europa occidental cada dia més sotmesa a l'OTAN.

Està produint-se un divorci total que pot empènyer el món cap a alguna cosa molt similar a la guerra freda i dividir novament l'hemisferi nord en 2 blocs. I aquesta vegada el mur no estarà a Alemanya sinó en algun lloc d'Ucraïna.

Font: http://www.voltairenet.org/article186672.html

Nisman, el fiscal argentí desemmascarat per Wikileaks

Els cables diplomàtics de l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires revelen com el fiscal va orientar la investigació de l'atemptat a l'AMIA seguint directives de la diplomàcia nord-americana. Stiusso, excap d'Intel·ligència dels Kirchner, va ser el seu enllaç.

En una carta publicada aquest dijous, la presidenta argentina Cristina Fernández ha fet al·lusió fins a onze ocasions a un nom ia vinculat a diverses anàlisis, Alberto Nisman. El fiscal va morir diumenge en misterioses circumstàncies sent l'investigador oficial de l'atemptat de 1994 a l'Associació Mutualista Israelita Argentina (AMIA), i que va acusar la mandatària d'intentar encobrir la suposada responsabilitat de l'Iran en l'atac.

La mandatària es referia a l'ex cap de la Secretaria d'Intel·ligència (SI), Antonio Horaci Stiles (anomenat també Javier Stiusso), al comandament de l'organisme fins al desembre de l'any passat, quan va ser desplaçat. L'espia va entrar fa 42 anys en els serveis d'Intel·ligència. Corria l'any 1972, i va sobreviure com a tal a la dictadura (1976-1983), el Govern de Raúl Alfonsín, al de Carlos Ménem, i al de Néstor Kirchner i la seva dona. Fins fa un mes.

Es podria dir que aquest home, un enginyer de 61 anys, coneix com ningú els secrets que es mouen en els circuits de poder, inclosos els de diversos presidents. Ha estat, a més, l'enllaç directe entre Intel·ligència i la CIA i el Mossad, els serveis d'espionatge dels Estats Units i Israel.

Va ser Stiusso, precisament, el que va dirigir i va subministrar les suposades proves en què es va recolzar Nisman per fer la seva denúncia. El fiscal especial de la causa AMIA ho va reconèixer en diverses oportunitats. El periodista Santiago O'Donnell, del diari pàgina12, també ho reflecteix en els seus llibres Argenleaks (2011) i Politileaks (2014), després que l'editor de Wikileaks, Julian Assange, li confiés els més de 2.500 cables diplomàtics nord-americans referits a l'Argentina .

"Els Wikileaks mostren una gran manca d'independència del fiscal Nisman pel que fa a l'ambaixada dels Estats Units", va explicar O'Donnell. Quan el periodista va accedir als cables, el que més li va cridar l'atenció va ser la informació referida a l'atemptat a l'AMIA i al fiscal de la causa, Alberto Nisman.

El periodista va aprofundir en ells. "L'ambaixada dels Estats Units li ordenava al fiscal que no seguís cap pista excepte la iraniana. No obstant això, hi havia una política d'Estat que incloïa als grans mitjans, els líders de la comunitat jueva organitzada, al Govern argentí ja l'ambaixada de Estats Units i d'Israel de no qüestionar la investigació, tot i que en privat havia grans dubtes sobre la seva efectivitat ", va afegir.

Entre 2004 i 2010, durant els governs de Kirchner i Fernández, els cables enviats des de Buenos Aires a Washington que inclouen la paraula AMIA van ser 196. D'aquests, 75 estan caratulados com "confidencial" i 16 com "secret".

Els documents a què va accedir O'Donnell revelen com Nisman avançava a l'ambaixada dels Estats Units a Buenos Aires les mesures judicials que anava a prendre la Fiscalia o el jutjat al voltant de la causa. També arribaven a la seu diplomàtica els esborranys de resolucions per rebre les correccions que foren necessàries. El fiscal arribava fins i tot a disculpar-se per no avisar a temps d'alguna mesura judicial que havia pres.

"Diferents funcionaris nord-americans van mantenir nombrosos contactes amb el fiscal encarregat de dur endavant la investigació, Alberto Nisman", va explicar O'Donnell en un article publicat el 2013. "En aquests contactes els nord-americans van deixar clar que no dubtaven de la culpabilitat dels sospitosos iranians acusats per la fiscalia i van insistir que Nisman deixi de banda l'anomenada pista siriana i l'anomenada connexió local, perquè seguir aquestes pistes podria debilitar el cas internacional en contra dels acusats iranians ".

Això explica l'enuig del jutge Canicoba Corral, a càrrec de la investigació de la causa AMIA, quan dimecres passat es va donar a conèixer la denúncia de Nisman contra la presidenta i el seu ministre de relacions exteriors Hector Timerman. "El fiscal de grau no ha tingut ni tan sols la delicadesa de fer-me arribar a mi les conclusions a les que a arrivat en una causa en la qual el director del procés sóc jo", ha apuntat en declaracions radials.

La pista iraniana

Malgrat les recomanacions del magistrat perquè Nisman ampliés la investigació cap a Síria i cap a les possibles connexions locals, "la veritat és que ell es va circumscriure al que anomenem nosaltres la pista iraniana", va objectar el magistrat.

Els exemples de la connivència de Nisman amb l'ambaixada dels Estats Units són molt il·lustratius. O'Donnell transcriu de Wikileaks com el 2006 Nisman li va dir a l'ambaixador, amb tres setmanes d'anticipació, la decisió del jutge Canicoba de processar sospitosos iranians. Com, un any després, Nisman li va presentar un esborrany a un representant de l'FBI que no va agradar i després va haver de modificar.

També queda reflectit, en els cables de maig de 2008, de quina manera l'ambaixada donava compte en fins a tres cables diferents de les successius comandes de perdó de Nisman per no avisar que havia sol·licitat la captura de l'expresident Menem. Al final d'aquell any, Nisman comunicar finalment que actuaria contra els iranians.

"Nisman em va explicar que pràcticament tota la seva informació provenia de l'agent de la Secretaria d'Intel·ligència Jamie Stiusso, ja que Stiusso tenia la confiança dels serveis secrets nord-americans i israelians", comentava O'Donnell aquesta setmana en un article publicat al seu bloc. "Em va comentar que Stiusso li passava informació en brut i el que ell podia corroborar el portava a l'expedient (...) Puc estar equivocat, però la moguda de Nisman em fa olor de carpetada dels serveis".

El 2004, el per llavors ministre de Justícia Gustavo Beliz va mostrar per televisió una foto d'Stiusso per posar-li un rostre a qui, segons va denunciar, li havia muntat una mena de "ministeri de seguretat paral·lel" que havia convertit la secretaria d'Intel·ligència en una "policia secreta sense control". Beliz va ser destituït per Kirchner i va haver d'emigrar del país amb un judici a l'esquena.

La fiscal que ara investiga la mort d'Nisman ha descartat que vagi a citar el que va ser cap d'Intel·ligència perquè "no ha d'explicar absolutament res".

Cada dia es desvetllen nous indicis que no fan més que aixecar sospites sobre el que va succeir amb Nisman abans que el trobessin mort en el seu luxós departament de Buenos Aires amb un tret al cap. El canal C5N va fer públiques unes imatges del fiscal a la seva arribada anticipada el país, després d'haver interromput un viatge per Europa que estava fent amb la seva filla, i un dia abans que fes pública la denúncia contra la presidenta.

Les càmeres de l'aeroport d'Ezeiza es mouen per registrar tota la trajectòria de Nisman des que avança cap als llocs de Migracions. S'ho veu passar pel control de passaports i esperar les maletes al recinte on hi ha les cintes transportadores. Allà treu el seu telèfon diverses vegades, parla amb algú, i l'estona va a trobar un home la cara apareix pixelada. A més d'aixecar la incògnita de qui és la persona que surt a rebre'l amb una abraçada, queda en evidència que era sabuda la seva arribada al país, i que les càmeres ho van ser seguint a mesura que avançava per l'aeroport.

Per què Alemanya segueix repatriant seu or dels EUA i França?

El Banc Central d'Alemanya, el Bundesbank, segueix repatriant les seves reserves d'or dipositades a la Reserva Federal dels EUA i al Banc de França.

Segons un comunicat de premsa publicat pel Bundesbank, el 2014 un total de 120 tones d'or van ser repatriades a Frankfurt del Main. D'elles, 35 tones d'or van ser retirades del Banc de França a París i 85 tones de la Reserva Federal de Nova York.

La repatriació de l'or alemany té lloc d'acord amb el pla del Bundesbank presentat al gener del 2013, segons el qual per a l'any 2020 Alemanya té la intenció de mantenir la meitat de les seves reserves d'or en les seves voltes.

Per a finals del 2014, la volum total de les reserves oficials d'or alemany al Bundesbank s'estimava en el 35,2% (1.192 tones). A les voltes de la Reserva Federal dels EUA, el Banc d'Anglaterra i el Banc de França es mantenen el 42,8% (1.447 tones), el 12,9% (438 tones) i 9,1% (307 tones) de l'or alemany, respectivament.

Els experts destaquen que la decisió d'Alemanya de repatriar les seves reserves d'or es va deure als seus temors que la Reserva Federal dels EUA pogués utilitzar-les en les seves operacions bancàries.

A més, l'emmagatzematge d'or dins del país pot ser cert tipus d'assegurança en cas del retorn a les monedes nacionals a Europa. El fet que nombrosos països vulguin tenir una assegurança d'aquest tipus significa que aquests estats consideren que hi ha una possibilitat real del col·lapse de l'eurozona. La tendència de la repatriació de l'or al país és una clara evidència que la desconfiança està creixent, sostenen diversos economistes.

Les trampes del tractat comercial que blindarà a les multinacionals

Un informe de l'Europarlament qüestiona els beneficis de l'acord de lliure comerç entre Washington i Brussel·les, i el 95% dels ciutadans rebutgen la clàusula que permetrà a les corporacions denunciar als estats per xifres milionàries

L'expresident de la CE, José Manuel Durao Barroso, amb el president nord-americà, Barack Obama.

BRUSSEL·LES El mecanisme de resolució de conflictes inversor-Estat, que en anglès rep les segueixis de ISDS, és la clau que concentra tots els recels sobre el Tractat de Lliure Comerç (TTIP) que la UE i els Estats Units van començar a negociar al febrer de 2013. Sobre aquest mecanisme d'arbitratge, de fet, la Comissió Europea va llançar l'any passat una consulta pública per prémer l'estat d'opinió dels europeus. Els resultats, que es van donar a conèixer dimarts passat, han estat molt negatius per a la tesi de la Comissió: el 95% de de les 150.000 opinions rebudes mostren un rebuig frontal a l'ISDS.

La inesperada 'jugada' de Rússia amb els seus actius de petroli sorprèn Occident

En només uns pocs dies, Rússia va recuperar el 30% dels seus actius de petroli i gas, que estaven en mans de financers occidentals, i això gràcies al fet que el ruble es va depreciar. Un mitjà va qualificar aquesta jugada com "l'operació més increïble que s'ha vist des de l'aparició del mercat de valors".

"Rússia ha fet un moviment d'escacs inesperat", escriu InSerbia. Segons la publicació, a causa de la caiguda del ruble, Moscou va ser capaç de recuperar la major part dels seus actius, que estaven en mans de propietaris estrangers, ia més va aconseguir rebre guanys per valor de 20.000 milions de dòlars en tan sols uns dies.

El passat mes de desembre el ruble rus va començar a caure precipitadament, i van sorgir rumors que Rússia simplement no tenia els fons suficients per a això. Els preus de les accions de les companyies energètiques russes van caure seriosament, i els inversors van començar a vendre'ls abans que es depreciessin encara més.

Segons explica el portal serbi, que compara el mandatari rus amb un "gran mestre" d'escacs, "Putin va esperar una setmana i es va limitar a somriure a les conferències de premsa, i quan el preu de les accions va caure dràsticament, va ordenar immediatament comprar els actius que estaven en mans de nord-americans i europeus ".

I ara tots els ingressos del petroli i el gas romandran a Rússia i el ruble creixerà per si mateix, sense haver de gastar les reserves de divises i or, afegeix el portal. "Els taurons financers europeus van quedar com ximples: En un parell de minuts Rússia va comprar a baix preu actius de petroli i gas per valor de milers de milions. Una operació tan increïble no s'havia vist des de l'aparició del mercat de valors", escriu InSerbia .

L'increïble pla de «pau» nord-americà per a Síria. Per Thierry Meyssan

El poble sirià ha guanyat 2 guerres consecutives en 4 anys. I no obstant això segueix sense aconseguir la pau. A Washington, els «falcons liberals» no només fan tot el possible per perllongar la crisi sinó que han imaginat a més un pla per preparar una tercera guerra. Thierry Meyssan revela aquí com pretenen utilitzar al seu favor la conferència de pau prevista a Moscou per a finals de gener de 2015.

El general John R. Allen, excomandant de les forces de l'OTAN a l'Afganistan, va conspirar amb el general David Petraeus per sabotejar el pla de pau a Síria durant la conferència Ginebra 1. El president Barack Obama el va posar sota vigilància i va aconseguir impedir la seva nominació al capdavant de l'OTAN. Però, malgrat els càrrecs presentats en contra seu, Allen va aconseguir mantenir-se en funcions, mentre que Petraeus es va veure obligat a dimitir de la direcció de la CIA. Convertit en comandant de la coalició militar anti-Daesh, Allen dóna suport ara les maniobres que el general Petraeus dirigeix des del Kohlberg Kravis Roberts Global Institute. És administrador del Center for a New American Security (CNAS), el tanc pensant dels «falcons liberals».

El 2001, quan el president George W. Bush va decidir posar a Síria en la seva llista de blancs a destruir ho va fer perquè amb això perseguia 3 objectius:

1. trencar el «Eix de la Resistència» i afavorir l'expansió d'Israel;
2. apoderar-se de les seves gegantines reserves de gas;
3. redissenyar el «Orient Mitjà ampliat».

Els plans de guerra van fracassar el 2005 i el 2006 i finalment van prendre, en 2011, la forma de «primaveres àrabs»: una guerra de 4ª generació que havia de propulsar la Germandat Musulmana al poder. No obstant això, al cap d'un any, el poble sirià va sortir del sopor provocat per les manipulacions mediàtiques i va reafirmar el seu suport a l'exèrcit de la República Àrab Síria. França es va retirar del joc després de l'alliberament de Baba Amro mentre que els Estats Units i Rússia es repartien la regió en la conferència Ginebra 1 -en juny de 2012. Però, per a sorpresa de tots, Israel va aconseguir tirar per terra la taula de negociacions recolzant per això en el nou president de França François Hollande, la secretària d'Estat Hillary Clinton i el director de la CIA David Petraeus.

Una segona guerra, similar a la que els Estats Units va imposar a la Nicaragua sandinista en els anys 1980, alimentada per la importació constant de nous mercenaris, va ensangonar novament la regió. En definitiva, aquesta segona guerra també ha fracassat, sense desembocar per això en una pau duradora. Al contrari, John Kerry va modificar el format de la conferència Ginebra 2 dos dies abans d'aquesta trobada i va tractar de convertir-la en una tribuna pro-saudita.

Enmig d'aquest desordre es va iniciar la tercera guerra: la de Daesh [1]. Un grupuscle de només uns centenars de gihadistes es va convertir sobtadament en un exèrcit de 200.000 homes ben armats i equipats i es va llançar a la conquesta de la part sunnita de l'Iraq i del desert sirià.

Fa uns quants mesos jo explicava que el projecte de l'Emirat Islàmic coincideix amb el nou mapa nord-americà de divisió de l'Orient Mitjà, publicat el 2013 per Robin Wright al New York Times [2]. En una mena de prolongació dels acords Sykes-Picot, l'estat major nord-americà projectava una nova i dràstica reducció del territori de Síria. Així mateix, quan els Estats Units -després d'haver esperat que l'Emirat Islàmic conclogués a l'Iraq la neteja ètnica per la qual havia estat creadors començar a bombardejar els gihadistes, es plantejava la qüestió de saber si les zones alliberades del control de Daesh serien restituïdes o no a Bagdad i Damasc.

Ara, en aquets moments en què Estats Units s'ha negat a coordinar amb el govern de Síria la seva acció militar contra l'Emirat Islàmic i mentre Rússia prepara una conferència de pau, els «falcons liberals» de Washington han traçat nous objectius.

Com el poble sirià no es va empassar la faula de la «revolució» muntada per al-Jazeera i altres mitjans de premsa, com s'ha negat a donar suport als Contres contra la República Àrab Síria, l'operació de «canvi de règim» s'ha fet impossible a curt termini. I no queda altre remei que reconèixer també que la nova Constitució de la República Àrab Síria, malgrat les seves imperfeccions, és republicana i democràtica, i que el president Baixar al-Assad va ser reelecto pel 63% dels possibles electors ... amb el 88% dels vots vàlids! Així que els Estats Units no té una altra sortida que adaptar el seu discurs als fets.

El pla de «pau» dels «falcons liberals» consisteix, per tant, a aconseguir els objectius inicials dividint Síria en dues: una zona governada per Damasc i una altra pels «rebels moderats», és a dir pel Pentàgon. La República governaria la capital i la costa del Mediterrani mentre que el Pentàgon regnaria sobre el desert sirià i les seves reserves de gas, és a dir sobre la zona que els bombarders del general John Allen aconseguissin alliberar del control de l'Emirat Islàmic. Segons els seus propis documents, els «falcons liberals» només deixarien al poble sirià ... un 30% del seu territori!

El mapa del redisseny del «{Orient Mitjà ampliat}» publicat per Robin Wright

El principi és molt simple. La República Àrab Síria controla actualment totes les grans ciutats del país, a excepció de Raqqa i d'una petita part d'Alep, però ningú, ni el govern de Damasc ni els jihadistes, pot afirmar que controla un vast desert. Així que el Pentàgon planteja que el que no està clarament sota control de Damasc li pertany per dret als seus mercenaris!

Això no és tot. Ja que els sirians van triar a Baixar al-Assad, aquest últim serà autoritzat a mantenir-se al poder ... però no els seus consellers privats. En efecte, tothom sap que si l'Estat sirià ha aconseguit resistir davant l'agressió exterior és perquè inclou un nucli secret, difícil d'identificar i, per tant, difícil d'eliminar. Aquesta opacitat va ser instaurada pel fundador de la Síria moderna -Hafez al-Assad- per garantir la resistència davant d'Israel. La reforma constitucional de 2012 no la va eliminar sinó que va consagrar la responsabilitat del president electe davant la Nació. Si bé es pot deplorar que algunes persones abusessin, en el passat, d'aquesta opacitat per usar-la en benefici propi, també és cert que en aquest moment la seva eliminació equivaldria a renunciar, en definitiva, a la independència del país.

Per descomptat, sempre hi haurà qui digui que els «falcons liberals» no poden albergar esperances de realitzar tot el conjunt d'aquest pla. Però aconseguir concretar encara que sigui una centèsima part faria inevitable una nova guerra.

És per això que Síria ha de plantejar com a condició prèvia de tota nova conferència de pau que la integritat territorial del país no pot ser objecte de discussió.

Font: http://www.voltairenet.org/article186329.html

2014, un bon any per a l'OTAN

* per Manlio Dinucci

Per a Washington i la seva aliança transatlàntica, 2014 podia haver estat un any negre sobretot en dos escenaris: en una Europa sense guerra on, tot i l'ampliació de l'OTAN cap a l'est, s'enfortien els llaços econòmics i polítics entre la Unió Europea i Rússia i en què gairebé tots els aliats estaven reticents a augmentar la despesa militar fins al nivell que el Pentàgon exigia; i en un «Orient Mitjà ampliat» on es desenvolupava la guerra dels Estats Units i l'OTAN contra Síria i on l'Iraq es distanciava dels Estats Units i s'acostava a la Xina i Rússia, països quina aliança tem cada vegada més la Casa Blanca.

Washington sentia que es feia cada vegada més urgent trobar una «nova missió» per l'OTAN. Una missió que va aparèixer de moment. El putsch de la plaça Maidan, preparada des de molt abans fins i tot amb l'entrenament de forces neonazis ucranianas- va portar a Europa un retorn a una situació anàloga a la de la guerra freda, provocant una nova confrontació amb Rússia. L'ofensiva de l'Emirat Islàmic, també preparada des de molt abans, finançant i armant grups islamistes -alguns d'ells anteriorment classificats com terroristes- des de la guerra contra Iugoslàvia i la guerra contra Líbia, va permetre a les forces Estats Units-OTAN intervenir a Síria per destruir no l'Emirat Islàmic sinó l'Estat sirià i per tornar a ocupar l'Iraq.

A la «nova missió» de l'OTAN se li va donar caràcter oficial durant la cimera de setembre, a Gal·les, amb la presentació del Pla d'Acció de «reactivitat», l'objectiu oficial del qual és «respondre ràpida i fermament als nous desafiaments contra la seguretat» atribuïts a la «agressió militar de Rússia contra Ucraïna» i al «augment de l'extremisme i dels conflictes sectaris a l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica». El secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, ha qualificat el Pla com «el major enfortiment de la nostra defensa col·lectiva des de la fi de la guerra freda».

Per començar, en només 3 mesos l'OTAN va multiplicar per 4 la quantitat de caces bombarders que poden ser utilitzats tant en missions de guerra convencional com de guerra nuclear amb bases a la regió bàltica -que va ser part de la Unió Soviètica; enviar avions de guerra electrònica AWACS l'est d'Europa i va augmentar el nombre de navius de guerra al Mar Bàltic, el Mar Negre i la Mediterrània; va desplegar a Polònia, Estònia, Letònia i Lituània forces terrestres nord-americanes -incloent unitats cuirassades pesadas-, britàniques i alemanyes; va intensificar les maniobres conjuntes a Polònia i als països bàltics fins a sobrepassar la quantitat de 200 maniobres en tot l'any.

També sobre la base del Pla d'Acció i «reactivitat» es va iniciar l'enfortiment de les capacitats de la «Força de Resposta de l'OTAN» amb la creació de «paquets» d'unitats terrestres, aèries i navals que poden ser enviades ràpidament a l'est de Europa, l'Orient Mitjà, a l'Àsia central -incloent l'Afganistan, on l'OTAN encara manté les seves forces especials-, Àfrica o altres regions. En aquest context ha de crear-se una nova «Força d'Intervenció Conjunta de molt gran rapidesa», capaç de ser «desplegada en pocs dies, principalment a la perifèria del territori de l'OTAN».