L'al·legoria de la caverna ( també coneguda com el mite de la caverna ) és la més cèlebre al·legoria de la història de la filosofia. La seva importància es deu perquè plasma els aspectes més importants del pensament platònic.
Es tracta d'una explicació metafòrica, realitzada per Plató al voltant del 370 a. C.al principi del VII llibre de la República, sobre la situació en què es troba l'ésser humà respecte del coneixement. Plató explica la seva teoria de com amb coneixement podem captar l' existència dels dos mons, el món sensible (conegut a través dels sentits) i el món intel·ligible (només assolible mitjançant l'ús exclusiu de la raó).
República, Llibre VII
«−Ara, vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni tornar el cap, i no veuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un foc encesa a una certa distància darrere ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d’imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.
−Així sembla, va dir Glaucó. »
−Pensa ara que al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil formes diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen res.
−És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.
−S’assemblen a nosaltres, vaig respondre. I primer que res, creus que en aquesta situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels que estan al seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de la caverna que està enfront d’ells.
−No, ja que es veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.
-I no ocorre el mateix amb els objectes que passen per darrere ells?
−Sens dubte.
−I si aquests homes poguessin conversar entre si, no creus que creurien anomenar a les coses en si anomenant les ombres que veuen passar?
−Necessàriament.
−I si hi hagués un ressò que tornès els sons des del fons de la presó, cada cop que parlés un de què passen, no creurien que senten parlar a l’ombra mateixa que pansa davant els seus ulls?
−Sí, per Zeus, va exclamar.
−En resum, aquests presoners no atribuiran realitat més que a aquestes ombres?
−És inevitable.
−Suposem ara que se’ls alliberi de les seves cadenes i se’ls curi del seu error; mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què anem a col·locar-los. Alliberem a un d’aquests presoners. L’obliguem a aixecar-se, a girar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la llum: no podrà fer res d’això sense patir, i l’enlluernament li impedirà distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et pregunto què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només havia contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la realitat i tornat cap a objectes més reals, veu amb més perfecció; i si a l’últim, mostrant-li cada objecte a mesura que pansa, se li obligués a força de preguntes a dir què és, no creus que es trobarà en un compromís, i que li semblarà més vertader el que veia abans que el que ara li mostren?
−Sens dubte, va dir.
−I si se li obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls? No apartarà la seva mirada d’ella per dirigir-la a aquestes ombres que mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment més visibles que els objectes que li ensenyen?
−Segurament.
−I si ara l’arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem vertaders?
−No podrà, almenys els primers instants.
−Els seus ulls hauran d’acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i finalment els objectes mateixos. D’aquí dirigirà les seves mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan contempli la lluna i les estrelles, que durant el dia el sol i la seva resplendor.
−Així ho crec.
−I crec que al fi podrà no sols veure el sol reflectit en les aigües o en qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu vertader seient.
−Indubtablement.
−Després d’això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol produeix les estacions i els anys, ho governa tot en el món visible i és d’alguna manera la causa del que ells veien a la caverna.
−És evident que arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos.
−I en recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà als altres?
—Certament.
−I si en la seva vida anterior hi hagués hagut honors, alabances, recompenses públiques establertes entre ells per a aquell que observés millor les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre acostumen a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això fos el més hàbil a pronosticar la seva aparició, creus que l’home de què parlem sentiria nostàlgia d’aquestes distincions, i envejaria als més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus companys de captivitat? No creus més aviat que serà com l’heroi d’Homer i preferirà mil vegades no ser més «que un mosso de cultiu al servei d’un pobre camperol» i patir tots els mals possibles abans que tornar a la seva primera il·lusió i viure com vivia?
−No dubto que estaria disposat a patir-ho tot abans que viure com anteriorment.
−Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat a la foscor?
−Sí, no hi ha dubte.
−I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s’hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per haver pujat a l’exterior ha perdut la vista, i no val la pena intentar l’ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no ho matarien, si poguessin agafar-ho i matar-ho?
−És molt probable.
−Aquesta és precisament, el meu volgut Glaucó, la imatge de la nostra condició. La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i contempla les seves meravelles, és l’ànima que s’eleva al món intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només Déu sap si és veritat. En tot cas, jo crec que en els últims límits del món intel·ligible està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però que no podem contemplar sense concloure que ella és la causa de tot allò bell i bo que existeix. Que en el món visible és ella la que produeix la llum i l’astre de què correspon. Que en el món intel·ligible és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I a l’últim que és necessari mantenir els ulls fixos en aquesta idea per conduir-se amb saviesa, tant en la vida privada com en la pública.—Jo també ho veig d’aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te. [. . .]
−Per tant, si tot això és vertader, vaig dir jo, hem d’arribar a la conclusió que la ciència no s’aprèn del mode que alguns pretenen. Afirmen que poden fer-la entrar en l’ànima gairebé el mateix que si donessin la vista a uns ulls cecs.
−Així diuen, en efecte, va dir Glaucó.
−Ara bé, el que hem dit suposa, al contrari, que tota ànima posseeix la facultat d’aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no poguessin tornar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer, l’òrgan de la intel·ligència ha de tornar-se amb l’ànima sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que hi ha més lluminós en l’ésser; i a això hem anomenat el bé, no és així?
−Sí.
−Tot l’art, vaig continuar, consisteix doncs en buscar la manera més fàcil i eficaç que l’ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es tracta de donar-li la facultat de veure, doncs ja la té. Però el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hauria s'adreçar-se: això és el que s’ha de corregir.
ELS SIGNIFICATS DEL MITE DE LA CAVERNA
El mite simbolitza els diferents graus de la realitat. Després d'acabar la narració Plató per boca de Sòcrates ens explica què representa cadascuna de les imatges que s'exposen en ell. Les ombres i els homes que les produeixen representen el món que percebem pels sentits o món sensible i la foguera al Sol que tot ho il·lumina i ens permet veure. L'ascensió a l'exterior de la cova figura l'ascens al món intel·ligible, món en què es troba la idea de Bé representada pel Sol
Encara que els dos mons són reals, l'intel·ligible posseeix més entitat sent fonament de tot el sensible. Pertanyen a aquest món les essències o idees i, d'entre elles, la idea de Bé és fonament de totes les altres idees i per tant del sensible.
El mite també simbolitza els graus de coneixement: la visió de les ombres simbolitza la imaginació i la visió de les estàtues la creença. El pas des de la visió de les estàtues fins a la visió dels objectes veritables simbolitza la dialèctica en els seus diferents graus i la visió del sol simbolitza l'autèntic coneixement.
Un altre simbolisme del mite és el seu aspecte ascètic i mític. La vida a la caverna i el coneixement adquirit després de la contemplació de les ombres té la fiabilitat del coneixement que proporciona la imaginació o prendre amb una certesa més enllà del desitjable a imatges reflectides en miralls. La vida de la caverna és la vida a la dimensió dels sentits i la sensualitat, la vida en què ens deixem portar de les passions que ens tenallen buscant satisfaccions instantànies que són momentànies i enganyoses.
La vida a plena llum és la vida en la dimensió de l'esperit. El passar de la vida a la dimensió del sensible fins a la vida en la dimensió de l'esperit o intel·ligible està representat com un alliberament dels lligams, és a dir , com una conversió.
La visió suprema del sol i de la llum en si és la visió del bé o raó i la contemplació del diví. Es tracta d'un coneixement que supera el mateix pensament ja que el que el posseeix coneix totes les essències del món intel·ligible perquè es funden en ella i, a través d'elles, totes les realitats del món sensible.
El mite de la caverna manifesta així mateix unes connotacions de la concepció política de Plató. En el mite ens parla d'un retorn a la caverna per part del presoner que havia estat alliberat amb l'objectiu de l'alliberament de les cadenes dels que havien estat els seus companys d'esclavitud. Tant el personatge del mite com el savi es veuen obligats a abandonar la contemplació de la "veritat" del món intel·ligible representats pel sol i la idea del bé per dirigir als seus conciutadans. I tot això contra els seus desitjos naturals (venç les seves passions), ja que aquest retorn per alliberar o assumir el govern de la Polis allunyarà al savi de la major felicitat. Aquesta obligació resideix en la responsabilitat que té el savi de cara a la Polis perquè aquesta arribi al seu bé, tot i que no sigui entès o sigui pres per un boig o pertorbador i acabi assassinat igual que Sòcrates.
Aquest tipus d'al·legoria, en què es posa de manifest com els humans podem enganyar-nos a nosaltres mateixos o forçats per poders fàctics i que el món que percebem no és real sinó que és una mera il·lusió que ens impedeix veure la veritat del cosmos, és repetida durant la història per molts filòsofs i escriptors, així com pel món de l'art. En el món de la literatura tenim un exponent clar en Calderón de la Barca amb "La vida és sueño". La pel·lícula Matrix dels germans Wachowski també reprèn aquest tema en una ambientació futurista i va ser tan lloada per alguns filòsofs com Cornel West o Ken Wilber que fins i tot van accedir a fer els comentaris de l'edició en DVD.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada