Agressió dels Estats Units, França i Aràbia Saudita contra l'Iraq

L'Emirat Islàmic a l'Iraq i el Llevant (EIIL, conegut en àrab com الدولة الاسلامية في العراق والشام, l'acrònim àrab es pronuncia «Daesh»), grup dissident d'al-Qaida, va emprendre el 6 juny 2014 una poderosa ofensiva a l'Iraq. 

El EIIL, que ja controlava la ciutat iraquiana de Faluya, ha aconseguit apoderar-se ara del districte de Ninive, que inclou la important ciutat de Mossul, considerada la tercera ciutat de l'Iraq. L'ofensiva del EIIL prossegueix actualment a les províncies de Kirkuk i de Salahedin i ja ha provocat l'èxode de més de 150.000 civils. 

Davant l'ofensiva gihadista, el primer ministre iraquià Nuri al-Maliki va demanar al parlament la proclamació de l'estat d'urgència. 

Abu Bakar al-Baghdadi, presentat públicament com el cap de l'Emirat Islàmic a l'Iraq i el Llevant, en realitat es qui dirigeix ​​aquest grup jihadista per compte del príncep saudita Abdul Rahman al-Faisal, germà del ministre de Relacions Exteriors de l'Aràbia Saudita i ambaixador d'aquest regne a Washington. 

Alhora, aquells homes del EIIL operen sota les ordres de militars dels Estats Units, França i Aràbia Saudita, països que a més cofinancen aquest grup gihadista. 

Des de fa un mes, el EIIL disposa d'armament nou, provinent d'Ucraïna, on Aràbia Saudita va comprar una fàbrica d'armament. Aquest material bèl·lic està arribant al EIIL des de Turquia, gràcies a una via fèrria especial instal·lada per l'Aràbia Saudita en territori turc i prop d'un aeroport militar turc, on es rep l'armament destinat als jihadistes del EIIL. 

Abu Bakar al-Baghdadi és un iraquià que es va enrolar en al-Qaida per lluitar contra el president Saddam Hussein. Durant la invasió nord-americana, es va distingir en la realització d'accions contra xiïtes i cristians -fonamentalment en la presa de la catedral de Bagdad- i instaurant un clima de terror islamista en presidir un tribunal islàmic que va condemnar diversos iraquians a ser degollats en públic. 

En acabar el mandat de l'administrador nord-americà per a l'Iraq Paul Bremer III, Abu Bakar al-Baghdadi va ser arrestat i empresonat a Bucca des de 2005 fins a 2009. Durant aquest període, l'organització coneguda com al-Qaida a l'Iraq va ser dissolta i els seus membres es van integrar a un grup de resistència de caràcter tribal conegut com emirat islàmic a l'Iraq (MII). 

El 16 de maig de 2010, Abu Bakar al-Baghdadi és nomenat emir del MII, aleshores en plena descomposició. Després de la retirada de les tropes nord-americanes, al-Baghdadi organitza accions armades contra el govern del primer ministre iraquià Nuri al-Maliki, a qui acusa d'estar al servei de l'Iran. 

El 2013, després de jurar fidelitat a al-Qaida, al-Baghdadi i els seus homes s'incorporen a la jihad a Síria. El MII és rebatejat llavors amb el seu actual nom de Emirat Islàmic a l'Iraq i el Llevant (EIIL). Però la nova denominació viola la "franquícia" que Ayman al-Zawajiri ja havia concedit anteriorment-en nom d'al-Qaida-al Front al-Nusra per operar a Síria. De fet, el Front al-Nusra havia començat sent una simple extensió de l'Emirat Islàmic a l'Iraq. 

L'actual EIIL està implantat a Síria, on ocupa la ciutat de Raqqa, a la part occidental del país, única ciutat la població no va poder participar en l'elecció presidencial realitzada el 3 juny 2014 a la República Àrab Síria, com tampoc van poder fer-ho els sirians residents a França i Alemanya, on els governs d´aquestos paisos occidentals van prohibir l'organització de l'elecció presidencial als consolats sirians.

Font.- http://www.voltairenet.org/article184207.html

D'aforats i indultats.

Els privilegis que gaudeix la classe política espanyola no té comparació amb cap altra democràcia occidental. Malgrat els incessants casos de corrupció, del descrèdit i impopularitat d'aquesta "casta" política, de les evidents proves de la connivència dels polítics amb les grans empreses i corporacions que utilitzen com a "portes giratòries" després de passar per la política per col·locar-se ells mateixos o als seus familiars en els consells de direcció, malgrat els nombrosos casos de fundacions públiques de les que la veritable finalitat era el lucre i el saqueig de fons públics, malgrat la pèrdua de prestigi i la manipulació a la qual han sotmès al poder judicial, malgrat tot això i dels escandalosos resultats de les eleccions al Parlament Europeu que evidencien el fastig cap a la classe política per part del poble, aquesta classe política continua aïllada en els seus privilegis i aliena a la realitat del país. 

L'article 14 de la Constitució proclama que «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social» però la classe política de aquest país gaudeix del "aforament processal", una condició especial d'aquests càrrecs públics per poder ser jutjats per un tribunal especial. 

La comparació amb altres països del nostre entorn proper és escandalosa. Així, França només disposa del aforament per al president i els ministres, Itàlia i Portugal només per al seu cap d'estat i Alemanya i el Regne Unit no disposen d'aquest "privilegi" especial. Altres països com els Estats Units tampoc compten amb aquesta figura i els càrrecs públics són jutjats pel mateix tribunal que qualsevol altre ciutadà. 

Espanya disposa de més de 10.000 aforats entre jutges, polítics, fiscals, diputats autonòmics i nacionals, senadors, alts càrrecs de l'administració i tot el Govern central. A aquest nombre rècord d'aforats cal sumar el recent aforament exprés del rei Joan Carles I i la seva esposa Sofia per a tot tipus de causes civils i penals que només podran instruir-se al Tribunal Suprem. 

L'aforament es va dissenyar per a un país en què els polítics i jutges estaven involucrats en una transició d'una dictadura militar a una democràcia i on la llibertat d'expressió havia de ser protegida. La seva finalitat era evitar que els alts càrrecs fossin objecte de maniobres judicials i que els tribunals ordinaris patissin pressions al jutjar a poderosos, però en la pràctica l'aforament ha estat un incentiu a la corrupció, perquè facilita la impunitat dels polítics que delinqueixen. 

A més de l'especial tracte de favor per part de l'estament judicial i les pressions als jutges que es veuen immersos en processos judicials que involucraven polítics o banquers i el linxament dels jutges qui no acaten les crides a l'ordre i se surten del guió establert com els casos de Garzón, Elpidio Silva o possiblement Castro, sempre queda una última carta amb la figura de l'indult. 

L'indult és una mesura de gràcia de caràcter excepcional, consistent en la remissió total o parcial de les penes dels condemnats per sentència ferma. Les xifres d´aquesta figura del nostre país també són excepcionals i de '"un nivell que no té comparació amb els països del nostre entorn" assenyala Joaquín Bosch, portaveu de Jutges per a la Democràcia. 

Els diferents governs espanyols han realitzat indults molt controvertits on s'han prodigat polítics, alts càrrecs, banquers, alcaldes i policies en delictes de malversació, suborn, prevaricació o tortures. 

El Govern de Rajoy ha concedit 806 indults fins ara, sempre polèmics i sense donar explicacions. Hi ha hagut casos en què han estat massius, com quan al desembre del 2000, el llavors ministre de Justícia Ángel Acebes va signar en un sol dia 1.333 indults que van justificar per motius de canvi del Mil·lenni, la celebració de l'any jubilar i el 25 aniversari de la coronació del Rei. 

L'indult, un desafiament a la separació de poders i incompatible amb la democràcia i que ve a tancar el cercle que iniciàvem amb l'aforament. És el cercle de tota una estructura organitzada que està destinada a blindar i mantenir en la impunitat a tota una classe. ¿Iguals davant la llei?

Santiago Moreno

Projecte oficial de neteja ètnica a Ucraïna

per Andrew Korybko

Mentre el nou president ucraïnès, Petro Porochenko, acaba de signar un acord amb els responsables de la República del Donbass, Andrew Korybko recorda que la revolta no va estar motivada només per la negativa a reconèixer el règim colpista de Kíev. Es tracta sobretot d'un esforç per avançar-se al projecte oficial de neteja ètnica contra la població rusoparlant.

Cent anys després de l'internament en camps de concentració de les poblacions russoparlants (els rutens) que llavors vivien dins les fronteres de l'actual Ucraïna, la història sembla estar a punt de repetir-se. 

Durant la Primera Guerra Mundial, l'Imperi Austrohúngaro va ordenar l'internament en Talergof de més de 20 000 rutenos i lemkos, principalment intel·lectuals. Talergof no va ser un camp de concentració en tot el sentit de la paraula sinó més aviat un terreny a cel obert on els presoners intentaven sobreviure a la intempèrie, totalment exposats a les inclemències del temps.

El ministre de Defensa d'Ucraïna, Mikhaïl Koval, va anunciar públicament el seu projecte d'internar als residents del Donbass en camps de «filtratge» per reinstal·lar-los per la força en altres regions d'Ucraïna.

Uns dies després, el primer ministre Arseny Iatseniuk va qualificar de «subhumans» als defensors del federalisme de les regions orientals d'Ucraïna.

Font: Embassy of Ukraine in the United States 15 de juny de 2014.

Els padrins nord-americans del règim de Kíev no només s'han abstingut de condemnar les intolerables declaracions de Iatseniuk sinó que a més l'han defensat obertament en declarar, per boca de la portaveu del Departament d'Estat Jen Psaki, que Iatseniuk «ha advocat constantment per la recerca d'una solució pacífica », la qual cosa és mentida. 

Gihadisme i indústria petroliera

Per Thierry Meyssan 

Mentre els mitjans de premsa occidentals presenten al Emirat Islàmic a l'Iraq i el Llevant com una banda de gihadistes capaços de recitar l'Alcorà de memòria, aquest grup armat ha iniciat a l'Iraq la guerra del petroli. Amb ajuda d'Israel, el EIIL ha tallat el proveïment de petroli a Síria i ha fet possible que el govern local del Kurdistan pugui robar el petroli de Kirkuk. La venda del cru de Kirkuk es concretarà a través d'Aramco, companyia que disfressarà el robatori fent passar per un augment de la producció «saudita».

Segons la premsa atlantista, l'Emirat Islàmic a l'Iraq i el Llevant (EIIL) que acaba d'envair el nord i l'oest de l'Iraq és un grup de extremistes gihadistes inspirats per la seva fe que lluiten amb l'Alcorà en una mà i el kalaixnikov en l'altra. Per als que han estat víctimes dels seus crims, sobretot a Síria, el EIIL és un exèrcit privat de mercenaris provinents del món sencer, dirigit per oficials nord-americans, francesos i saudites, que està dividint la regió perquè les potències colonials puguin controlar-la.

La maniobra mediàtica és evident. Es descriu als membres del EIIL com a simples creients armats per evitar així que el públic arribi a imaginar els foscos interessos materials que motiven la seva ofensiva. Si s'admetés que en realitat són delinqüents que invoquen la religió per fer creure que Al · là beneeix els crims que ells cometen, l'opinió pública es posaria en guàrdia.

Mentre s'aboca una llàgrima de cocodril pels milers de víctimes iraquianes d'aquesta ofensiva, la premsa atlantista expressa preocupació per les conseqüències que tindrà el nou conflicte pels preus del petroli. En pocs dies, el preu del barril es va elevar a 115 dòlars, similar al de setembre de 2013. Els mercats van mostrar inquietud durant els combats per la refineria de Baiji, prop de Tikrit. La realitat és que la producció d'aquesta refineria està destinada només al consum local, que podria veure ràpidament davant d'una situació d'escassetat de combustible i d'electricitat. Així que l'alça del preu del petroli no pot imputar-se a la interrupció de la producció iraquiana sinó al desordre que la invasió ha provocat en els lliuraments, però no s'ha de prolongar ja que els mercats disposen d'excedents.

En marró, el territori envaït pel EIIL (mapa del diari As-Safir)

El tractat transatlàntic, un tifó que amenaça als europeus

Lori M. Wallach

Le Monde Diplomatique

El 18 d'octubre van concloure les converses sobre l'acord de lliure comerç entre Canadà i la Unió Europea que van començar el 2008. Un bon presagi per al govern nord-americà que espera tancar una associació d'aquest tipus amb el Vell Continent. Aquest projecte, que es va negociar en secret i al que les multinacionals donen suport ardentment, permetria a aquestes portar davant els tribunals a qualsevol Estat que no es plegui a les normes del neoliberalisme.

És imaginable que unes multinacionals portin davant dels tribunals a governs en els que la política dels quals provoqui una disminució dels seus beneficis? És concebible que es puguin reclamar (i obtenir!) una generosa compensació per la falta de beneficis induïda per un dret laboral massa exigent o per una legislació mediambiental massa restrictiva? Per inversemblant que sembli, aquest escenari no data d'ahir. Figurava ja amb totes les seves lletres en el projecte d'Acord Multilateral sobre Inversions (AMI) negociat en secret entre 1995 i 1997 pels 29 estats membres de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE) (1). Divulgat in extremis, sobretot per Le Monde diplomatique, va aixecar una onada de protestes sense precedents que va obligar els seus promotors a guardar-lo. Quinze anys després, aquí el tenim amb nous vestidures.

L'Acord d'Associació Transatlàntica (AAT) negociat des de juliol de 2013 per Estats Units i la Unió Europea és una versió modificada de l'AMI. Preveu que les legislacions en vigor d'ambdós costats de l'Atlàntic es pleguin a les normes del lliure comerç establertes per i per a les grans empreses europees i nord-americanes, sota pena de sancions comercials per als països contraventors o d'una reparació de diversos milions d'euros a benefici dels denunciants.

Tot és radical fora del bipartidisme

En les recents eleccions europees s'esperava una alta abstenció, l'enfonsament del bipartidisme, la pujada d'Esquerra Unida i Esquerra republicana i l'auge dels partits minoritaris, però els resultats han provocat un veritable sisme en la política espanyola. L'enfonsament del bipartidisme, que ha passat del 80% dels vots al 49%, el pèssim resultat del PSOE, el càstig al PP però, i sobretot, la sorprenent irrupció d'un nou partit, Podemos, en el panorama electoral ha provocat que la política espanyola es convulsione. Cinc escons i 1.200.000 vots aconseguits per la formació de Pablo Iglesias han obert la caixa de pandora entre els polítics de "la casta" com Iglésias sol cridar, les reaccions van des de la incomprensió al menyspreu. El triomf d'aquesta formació, com va assenyalar Pablo Iglesias al saber els resultats, no és ni de bon tros el que va buscant, que no és altre que acabar amb una casta política i amb unes retallades de drets i llibertats que estan enfonsant Espanya en la misèria. Molt pocs somiaven que aquest partit s'anava a constituir en la quarta força política de l'Estat i fins i tot posar-se per davant d'Esquerra Unida en comunitats tan significatives com Astúries, Madrid i en moltes ciutats importants.

En el cas de la Comunitat Valenciana, Compromís va veure reduïdes les seves expectatives per l'auge de Podemos, així la coalició de Mónica Oltra va aconseguir un diputat europeu amb 138.463 vots en la Comunitat Valenciana, un 46% del total de sufragis emesos a nom de Primavera europea en el conjunt d'Espanya, on van aconseguir 299.517 vots. Caldrà veure si l'acord amb Equo, Chunta Aragonesista i altres partits minoritaris ha perjudicat més que beneficiat aquesta formació. Per la seva banda podemos va sobrepassar a la coalició amb 142.014 sufragis, el 8.24% dels vots pels 7,94 de Compromís.

El resultat de l'èxit dels partits minoritaris ha indignat al bipartidisme, però concretament el del cas de Podem, creat el passat 11 de març ha estat la desqualificació i criminalització per part dels dos partits majoritaris, tant per a la formació i el cap de llista , com per a tots aquells ciutadans que els han donat el seu suport.

El Partit Popular ha tornat a posicionar-se, al costat de tots els seus mitjans de comunicació, per l'opció de criminalitzar i menysprear qualsevol moviment social o alternativa política que no sigui la seva, cosa que hem vist també durant els dos últims anys amb Ada Colau i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca PAH o amb Compromís i el exacerbat atac a aquest grup ia la figura de Mónica Oltra des de les files dels escons populars imputats per corrupció. Durant la campanya, el PPCV alertava sobre el perill de Compromís que propiciaria un tripartit "catalanista" i el número dos de la llista del PP a les eleccions europees, Esteban Gonzalez Pons, deia "En Cataluña hay grupos que no aceptan la existencia de otros y en la Comunidad Valenciana también porque hay partidos como Compromís que son siempre un reflejo de lo que los independentistas hacen en Cataluña y practican la intolerancia».

Aquesta estratègia d'intolerància seguida a Catalunya només ha augmentat l'independentisme i en el cas de València la puixança creixent de Compromís. Cada improperi, desqualificació o insult de la dreta es convertia en un augment de popularitat com hem pogut comprovar en les Corts Valencianes amb Monica Oltra acusant una àmplia bancada de populars imputats de corrupció i enfrontant-se a la cúpula del PPCV.

Carlos Floriano, en entrevista a la COPE declarava sobre Podemos "Esta gente de la extrema izquierda, a estos la ley les importa poco. Esta gente es de asaltar el Congréso, este es el perfil", i continuava "Estamos preocupados porque haya un millón de personas que votan a un partido que tiene como modelo a la Venezuela de Maduro o la Cuba de Castro". Una anàlisi de la situació que compartia el número 2 de les llistes del PP, Esteban González Pons, que afirmava de Podemos que "hace poco estava pidiendo tomar el Congréso de los Diputados y estuvo en los escraches".

Per la seva banda, Rosa Díez, líder d'UPyD, va declarar que la irrupció de Podem suposa l'arribada dels partits populistes a Espanya i va declarar que veu "coincidencias enormes" entre les idees de Podemos i les de Marine Le Pen.

Les polítiques d'austeritat van agreujar la pobresa a Grècia

Les mesures d'austeritat aplicades a Grècia des de l'inici de la crisi van augmentar les desigualtats i agreujar la situació dels més pobres, segons conclou una investigació que, paradoxalment, pertany a un dels principals responsables, el Fons Monetari Internacional ( FMI ). L'informe, titulat "La política fiscal i la desigualtat d'ingressos", mostra que les polítiques d'ajust neoliberals van afectar de forma dràstica sobretot al 10 per cent de la població amb menors ingressos, fonamentalment a causa de la reducció del límit lliure d'impostos de 12 mil a cinc mil euros.

Entre 2008 i 2012, aquest sector de la ciutadania va veure reduir els seus ingressos en més d'un 15 per cent, mentre que en altres països amb situacions similars com Espanya, Portugal o Itàlia el descens va rondar el cinc per cent, el que indica que les mesures aplicades a Grècia van ser especialment dures.

 En descàrrec seu, el director adjunt de l'FMI, David Lipton, va assegurar durant la presentació de l'estudi que el fort impacte sobre els sectors més febles no es va deure tant als continguts del programa d'ajust fiscal sinó a la forma en què va ser aplicat.

Lipton va reconèixer que, a curt termini, les mesures acordades van conduir a una reducció de l'ocupació i la producció, afectant els que compten amb menys ingressos, però que en qualsevol cas era responsabilitat del govern pal·liar els efectes nocius generats per les retallades pressupostàries.

Al marge dels seus disculpes, l'FMI no pot amagar que les seves receptes destinades a millorar la competitivitat de l'economia grega no van complir el seu objectiu i, a canvi, van deixar el país en pitjor situació i amb un deteriorament creixent de les condicions de vida dels seus ciutadans.

Segons un recent informe del Banc de Grècia, un terç de la població es troben per sota d'un nivell de vida bàsic (23,1 per cent), o al límit de la pobresa i l'exclusió social (11,5 per cent), a causa de les polítiques aplicades suposadament per posar fi a la crisi.

La pobresa gairebé es va duplicar en termes absoluts entre els anys 2010 i 2012, i el nombre de persones que viuen en llars on cap dels membres treballa, o ho fan menys de tres mesos a l'any, va passar de 545 mil als més d'un milió, fet que suposa el 16,1 per cent de la població en edat de treballar, durant el mateix període.

També el nombre d'aturats de llarga durada, aquells que porten més de 12 mesos sense feina, va mostrar un vertiginós ascens des de l'inici de la crisi, ja que dels 185.000 500 registrats el 2008 es va arribar als 955.000 600 el 2013.

Les conseqüències poden ser observades en tots els ordres, des de la caiguda del consum intern i la fallida constant de milers de petits comerços, fins a les creixents dificultats de cada vegada més ciutadans per fer front a les seves obligacions tributàries o compromisos financers amb els bancs.

També es fa impossible el pagament de la factura de la llum, almenys per als prop de mil llars diaris que durant 2013 van quedar sense electricitat per no poder pagar els seus comptes, el que va suposar un augment del 15 per cent respecte a l'any anterior.

Més dramàtic és l'augment de persones sense llar, famílies senceres que queden al carrer, del nombre de suïcidis o l'abandonament de nens i nadons davant esglésies, hospitals i centres de caritat, ja que molts pares no disposen de recursos per mantenir-los.

Segons el Ministeri de Sanitat, la xifra de menors desemparats es va incrementar en un 336 per cent des de l'inici de la crisi, i el pitjor és que els orfenats estatals no poden oferir l'atenció adequada a causa de l'augment de places i als seus minvants pressupostos.

D'acord amb els responsables d'algunes organitzacions humanitàries, la manca de serveis socials amplificada per l'austeritat i l'augment de la pobresa de la classe mitjana ha fet que creixi i s'agreugi un dels problemes més tràgics de la crisi financera.

Les dades oficials mostren que, des de l'inici de la recessió, l'economia grega va caure al voltant d'un 25 per cent, i que el consum a les llars es va reduir en un percentatge similar.

Antonio Costa és corresponsal de Premsa Llatina a Grècia 

Font : lafogata.org

Silenci total dels EUA i la Unió Europea sobre Qatar

Per Armando B. Ginés

Quin és el país més ric del món, amb més presència relativa d'immigrants i amb 1.200 treballadors morts per accidents laborals des de 2010? On es treballa set dies a la setmana i es perceben els salaris (de misèria) quan vol l'empresari de torn? En quin lloc de la globalitat neoliberal no se celebren eleccions generals ni existeixen partits polítics ni sindicats? Preneu-vos el temps, la resposta és difícil perquè no hi ha referències en portada ni anàlisis polítiques rigorosos en els punters mitjans de comunicació de masses. Dues pistes que poden servir d'ajuda: no és Veneçuela ni està relacionat amb Putin.

La resposta és Qatar o Catar, com vostè prefereixi. Una monarquia absoluta, amable i bast eufemisme de dictadura medieval, sota el jou ferri de la dinastia familiar A Thani des del segle XIX. El país es va independitzar de Gran Bretanya en 1971, sent els seus principals riqueses naturals el gas natural i les reserves de petroli que poden arribar a un futur estimat de 40 anys més.

Per aconseguir ocupació en Tastar és imprescindible un document sui generis, visat o aval del patró contractista, kafael o kafala, tant per entrar com per sortir del país, és a dir, un salconduit cap a l'esclavitud. La població no arriba als 2 milions de residents, dels quals només 250.000 són ciutadans de ple dret i un 85 per cent estrangers. La força de treball forana representa un 95 per cent de l'economia regular i irregular qatarià.

En 2022, se celebrarà en el seu territori el Campionat Mundial de Futbol organitzat per la FIFA, un dels esdeveniments més importants de ressonància internacional. La construcció d'estadis i altres infraestructures, hotels i hospitals, ha precisat de mà d'obra barata i abundant des de 2010. Fins avui, 1.200 treballadors immigrants indis i nepalesos s'han deixat l'alè i la vida a les obres, encara que algunes fonts eleven aquesta tràgica estadística a 4.000 morts.