* Per Alexandre Latsa
Enmig del glacial hivern rus de 1990, l'extremadament republicà i també tremendament texà secretari d'Estat nord-americà James Baker va fer a Moscou una sorprenent promesa.
Durant una conversa amb Mikhaïl Gorbatchov al Kremlin, James Baker va jurar amb la mà sobre el cor que l'OTAN no s'estendria cap a l'est si Moscou acceptava que l'Alemanya reunificada s'integrés a l'aliança atlàntica.
A major escala, allò volia dir que els «occidentals» no tractarien de aprofitar-se de la dissolució del Pacte de Varsòvia i de la retirada de les tropes soviètiques d'Europa central. El ministre alemany de Relacions Exteriors va confirmar aquella promesa al seu homòleg soviètic Eduard Xevardnadze.
Posteriorment, el mateix president Bill Clinton va explicar en un llibre de la seva autoria que el 1997 Boris Ieltsin li havia demanat que limités tota eventual expansió de l'OTAN als ex membres del Pacte de Varsòvia però que exclogués als repúbliques de l'antiga Unió Soviètica, com els països bàltics i Ucraïna.
 |
| INCLUSIÓ DE PAÏSOS EX COMUNISTES A L'OTAN |
Quan la nova Rússia semblava a la vora de l'ensorrament, el que hauria estat la ranera final rusa es va traduir en l'elecció d'un desconegut: un tal Vladimir Putin. Durant els 15 anys que van venir després -des de l'any 2000 fins als nostres dies- Putin es va obstinar no només en reinstaurar l'ordre i l'estabilitat interna a Rússia sinó també en preservar, en la mesura possible, la complexa relació que existia entre Moscou i les repúbliques exsoviètiques des de l'ensorrament de l'URSS.
Víctimes d'una rara ingenuïtat postsoviètica, els russos en general es van quedar per molt de temps com hipnotitzats veient com les elits nord-americanes simplement no respectaven la seva pròpia paraula i comprovant que la promesa que «l'OTAN no s'estendrà cap a l'est», que encara ressonava a les orelles, no valia absolutament res. Per contra, la pressió nord-americana es feia cada vegada més gran.
Es va produir llavors, en primer lloc, la campanya de bombardejos aeris contra l'aliat serbi, el 1999, i també, durant el mateix any, van tenir lloc les adhesions de Polònia, de la República Txeca i d'Hongria a l'OTAN. Va venir després la creació d'una força de reacció ràpida a Praga, el 2002, seguida en 2004 d'una onada d'incorporacions de 7 països més -Estònia, Letònia, Lituània, Bulgària, Romania, Eslovàquia i Eslovènia- gràcies a les quals l'OTAN va aconseguir les fronteres de Rússia.
Tampoc cal oblidar que a Polònia prossegueix la instal·lació de míssils nord-americans, suposadament desplegats allà per interceptar hipotètics míssils intercontinentals que podrien ser llançats pel «Eix del Mal», és a dir l'Iran i Corea del Nord.
Alhora, estranyes revolucions democràtiques orquestrades per ONGs nord-americanes han tingut lloc a les portes de Rússia, a Ucraïna i Geòrgia. En el cas de Geòrgia, la situació va desembocar en operacions militars. Rússia i Occident estan enfrontant en una guerra indirecta i asimètrica, a través d'un Estat "fusible".
El 2009, França, a través del llavors president Nicolas Sarkozy, va tornar al comandament integrat de l'OTAN, tancant així la històrica finestra que el general De Gaulle havia obert el 1966 i completant el control que l'aliança atlàntica exerceix sobre Europa.
Aquest control s'ha accentuat enormement. Caldria ser cec i sord per no veure-ho. Estats Units és més unilateralista que mai, les decisions de la Unió Europea s'alineen cada vegada més amb les decisions de Washington. Això és el estan veient i sentint els dirigents russos i estan arribant a la conclusió que Rússia està sent voltada pels països que acullen les bases de l'OTAN.
La política exterior de Rússia s'esforça per aconseguir el sorgiment d'un món multipolar. En aquest context, els esdeveniments que estan sacsejant Ucraïna revesteixen particular importància i només poden provocar un greu deteriorament de les relacions entre Rússia i Occident.
Al novembre de 2013 un diputat ucraïnès, Oleg Zarev, va denunciar clarament davant el parlament ucraïnès la implicació directa dels Estats Units en la preparació d'un cop d'Estat i d'accions tendents a deslligar una guerra civil a Ucraïna.
El diputat Oleg Zarev precisar que no es tractaria d'una revolució de color «pacífica», com el 2004, sinó d'una operació sagnant tendent a convertir Ucraïna en una zona d'enfrontament entre Rússia i l'Occident sota control de l'OTAN. Després d'aquell discurs el diputat Oleg Zarev va ser agredit brutalment i un dels oligarques empoderats pels esdeveniments de Maidan, Kolomoisky va posar a preu seu cap i les dels seus familiars.
18 mesos després, la veracitat de les paraules d'Oleg Zarev es revela en tota la seva cruesa. Ucraïna s'enfonsa en una guerra civil de resultat impredictible mentre que l'OTAN i Rússia s'enfronten en aquest país a través de tercers, com ja ho van fer a Geòrgia -el 2008.
Sobre aquest aspecte, ja resulta evident que els dirigents russos no estaven errats. L'acord d'associació entre Ucraïna i la Unió Europea tenia com a veritable objectiu accelerar la integració d'Ucraïna a l'OTAN perquè aquest bloc militar pogués així completar la instauració d'un eix Berlín-Varsòvia-Kíev, nova columna vertebral de l'aliança atlàntica al continent europeu.
Als occidentals els resulta molt difícil percebre que la primavera russa de 2014 a Crimea és un mirall de la primavera alemanya registrada en temps de la reunificació. Els manifestants que van creuar el mur de Berlín el 9 i el 10 de novembre del 1989 no eren molt diferents dels que van cantar l'himne rus a Sebastopol el 18 de març de 2014, celebrant el retorn de Crimea a la Federació Russa. Igual que a Alemanya, tenien l'esperança d'arribar a un futur millor i, fonamentalment, celebraven el retorn al si de la seva pàtria històrica.
A la pressió militar provocada per la ingerència occidental a Ucraïna es va unir una guerra econòmica tendent a estrangular Rússia financera i econòmicament mitjançant la caiguda dels preus del petroli i l'escalada de sancions. I no resulta sorprenent que Rússia estigui responent amb una sèrie de mesures de reorientació econòmica i estratègica que l'allunyen encara més d'una Europa occidental cada dia més sotmesa a l'OTAN.
Està produint-se un divorci total que pot empènyer el món cap a alguna cosa molt similar a la guerra freda i dividir novament l'hemisferi nord en 2 blocs. I aquesta vegada el mur no estarà a Alemanya sinó en algun lloc d'Ucraïna.
