Per a Washington i la seva aliança transatlàntica, 2014 podia haver estat un any negre sobretot en dos escenaris: en una Europa sense guerra on, tot i l'ampliació de l'OTAN cap a l'est, s'enfortien els llaços econòmics i polítics entre la Unió Europea i Rússia i en què gairebé tots els aliats estaven reticents a augmentar la despesa militar fins al nivell que el Pentàgon exigia; i en un «Orient Mitjà ampliat» on es desenvolupava la guerra dels Estats Units i l'OTAN contra Síria i on l'Iraq es distanciava dels Estats Units i s'acostava a la Xina i Rússia, països quina aliança tem cada vegada més la Casa Blanca.
Washington sentia que es feia cada vegada més urgent trobar una «nova missió» per l'OTAN. Una missió que va aparèixer de moment. El putsch de la plaça Maidan, preparada des de molt abans fins i tot amb l'entrenament de forces neonazis ucranianas- va portar a Europa un retorn a una situació anàloga a la de la guerra freda, provocant una nova confrontació amb Rússia. L'ofensiva de l'Emirat Islàmic, també preparada des de molt abans, finançant i armant grups islamistes -alguns d'ells anteriorment classificats com terroristes- des de la guerra contra Iugoslàvia i la guerra contra Líbia, va permetre a les forces Estats Units-OTAN intervenir a Síria per destruir no l'Emirat Islàmic sinó l'Estat sirià i per tornar a ocupar l'Iraq.
A la «nova missió» de l'OTAN se li va donar caràcter oficial durant la cimera de setembre, a Gal·les, amb la presentació del Pla d'Acció de «reactivitat», l'objectiu oficial del qual és «respondre ràpida i fermament als nous desafiaments contra la seguretat» atribuïts a la «agressió militar de Rússia contra Ucraïna» i al «augment de l'extremisme i dels conflictes sectaris a l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica». El secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, ha qualificat el Pla com «el major enfortiment de la nostra defensa col·lectiva des de la fi de la guerra freda».
Per començar, en només 3 mesos l'OTAN va multiplicar per 4 la quantitat de caces bombarders que poden ser utilitzats tant en missions de guerra convencional com de guerra nuclear amb bases a la regió bàltica -que va ser part de la Unió Soviètica; enviar avions de guerra electrònica AWACS l'est d'Europa i va augmentar el nombre de navius de guerra al Mar Bàltic, el Mar Negre i la Mediterrània; va desplegar a Polònia, Estònia, Letònia i Lituània forces terrestres nord-americanes -incloent unitats cuirassades pesadas-, britàniques i alemanyes; va intensificar les maniobres conjuntes a Polònia i als països bàltics fins a sobrepassar la quantitat de 200 maniobres en tot l'any.
També sobre la base del Pla d'Acció i «reactivitat» es va iniciar l'enfortiment de les capacitats de la «Força de Resposta de l'OTAN» amb la creació de «paquets» d'unitats terrestres, aèries i navals que poden ser enviades ràpidament a l'est de Europa, l'Orient Mitjà, a l'Àsia central -incloent l'Afganistan, on l'OTAN encara manté les seves forces especials-, Àfrica o altres regions. En aquest context ha de crear-se una nova «Força d'Intervenció Conjunta de molt gran rapidesa», capaç de ser «desplegada en pocs dies, principalment a la perifèria del territori de l'OTAN».
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada